- Els autors proposen una definició de professió de risc incloenthi, però sense definirles, les professions d’alta transcendència social (es refereixen a professors, sanitaris, financers, politics, Caldria delimitar acuradament els criteris per definir “professió de risc” ateses les importants implicacions tècniques, ètiques i legals en joc.

- Si bé algunes de les propostes dels autors podrien ser d’aplicació en organitzacions molt especifiques (com ho són els cossos de policia en què principalment se centra l’article), creiem que són inviables i innecessàries per a la gran majoria d’empreses del nostre entorn. En la complexitat del tema, i assegurant que compleixi els seus autèntics objectius, s’hauria d’intentar simplificar i no complicar la vigilància de la salut. El seu principal problema actualment és la insuficient delimitació de l’obligatorietat/voluntarietat, i la realització indiscriminada d’exàmens de salut inespecifics seguits de certificats d’aptitud. Creiem que hi ha una sola aptitud per treballar i el primordial no és el servei o proveïdor que la determina, sinó l’objecte pel qual es determina, la normativa per la qual s’aplica i les garanties amb què es practica (assegurant la seva solidesa científica, la seva qualitat tècnica, la no discriminació del treballador i la independència professional, entre altres). Afegir més tipus diferents d’aptitud sense anar al fons de la qüestió (que seria precisament limitar els informes d’aptitud, fent-los servir només quan són imprescindibles) no ajuda a simplificar. D’altra banda, la introducció generalitzada d’uns nous serveis mèdics, en paral.lel a la constel.lació dels que ja existeixen, generaria una major confusió i complexitat per a les empreses, quan la salut del treballador és una. I a més, amb quins metges i infermers del treball, si a Catalunya, per exemple, no han sortit mai places de residents d’infermeria, ni de medicina des de 2011 tot i comptar amb dues unitats docents acreditades? Una altra cosa és que en alguns llocs concrets, per la seva especial naturalesa, es requereixi una especialització, un coneixement expert, que en alguns països solucionen exigint al metge avaluador una acreditació per a riscos específics (silicosi, amiant, conducció de trens, maneig d’armes, entre altres).

- En la nostra opinió, es fa una incorrecta interpretació del paper del metge del treball en els serveis de prevenció, paper amb complexes responsabilitats no exclusivament cap al treballador/pacient, com suggereixen els autors, sinó també cap a l’empresa i la societat; aquest equilibri i complexitat és propi de la nostra especialitat i un dels seus majors reptes professionals i ètics. La vigilància de la salut inclou, en alguns casos, la determinació de l’aptitud per treballar, ambdues amb l’objectiu final de proposar adaptacions al lloc de treball que, quan el risc ho justifica, poden consistir en apartar parcialment o totalment, temporalment o definitivament un treballador del seu lloc de treball. Els metges del treball dels serveis de prevenció poden i han d’emetre informes d’aptitud condicionada i de no aptitud quan siguin necessaris, sempre amb criteris predefinits i validats: es tracta de professionals capacitats per prendre decisions responsables quan la situació ho requereix, i per justificades, sense vulnerar el “primum non nocere”.