Diabetis en un centre de salut entre espanyols i immigrants

Diabetes in a primary care center among Spaniards and immigrants

Diabetes en un centro de salud entre españoles e inmigrantes

Montserrat ROCA VILALTA, Águeda CASTAÑO PÉREZ, Charo LÓPEZ MOYA, Mercedes LÓPEZ OLIVARES.

Montserrat ROCA VILALTA. Infermera del Centre d’Atenció Primària Terrassa Sud, Barcelona.
Águeda CASTAÑO PÉREZ. Infermera del Centre d’Atenció Primària Terrassa Sud, Barcelona.
Charo LÓPEZ MOYA. Infermera del Centre d’Atenció Primària Terrassa Sud, Barcelona.
Mercedes LÓPEZ OLIVARES. Infermera del Centre d’Atenció Primària Terrassa Sud, Barcelona.

INTRODUCCIÓ

En els últims anys, Europa s’ha vist submergida en l’onada de migracions més important de l’últim segle. Espanya, fins fa uns anys país de emigrants, ara s’ha convertit en receptora d’aquest fenomen migratori. Aquestes persones que venen buscant una oportunitat per millorar el seu nivell de vida, elegeixen majoritàriament per establir-se Catalunya (23%), Madrid (22%) i Andalusia (13%).^1,2 Aquest estudi està realitzat a Terrassa, una ciutat de quasi 200.000 habitants situada a uns 20Km de Barcelona i que acull a un 8.26% de població d’origen estranger, sent Marroc (47.8%) el país d’origen majoritari seguit de Iberoamèrica (36.45%, sent Ecuador el més freqüent amb un 43% dels iberoamericans). La població marroquí es majoritàriament masculina, al contrari de la població d’origen iberoamericà que es majoritàriament femenina (Taula 1). És una població jove, on només l’1.3% té més de 65 anys. El gran gruix de la població (78.3%) té entre 16 i 64 anys.

Per molts pacients, el concepte de malaltia crònica, que no es pot curar i que precisa d’una adaptació a la nova situació, d’un seguiment i medicació de forma continuada, és difícil de transmetre i d’entendre ja que normalment la malaltia s’associa a uns símptomes que no permeten fer una vida normal, fet que dificulta el compliment dietètic i terapèutic. Aquesta dificultat que es veu agreujada a més per les diferencies culturals existents, pot influir en malalties com la diabetis, des de l’alimentació, a la percepció de la nova situació de malaltia que faran que es segueixi o no el tractament tant dietètic com farmacològic i que aquest influirà en el control i evolució d’aquesta malaltia. Els marroquins a més veuen la diabetis com una malaltia occidental, que desapareixerà quan tornin al seu país^3,4 (la prevalença de diabetis a Marroc és de 1.5-2%^5,6, i això encara dificulta més el compliment terapèutic d’aquests malalts.

L’objectiu del present treball va ser el de verificar si la prevalença de diabetis mellitus era similar entre els pacients que visitaven el centre d’atenció primària en funció del seu origen geogràfic. Així mateix, el de comprovar si el grau de control era diferent segons els diferents orígens.

MÈTODES

Aquest estudi s’ha realitzat en el Centre d’Atenció Primària Terrassa Sud, centre concertat que pertany a Mútua de Terrassa, durant el 2004. Aquest centre dóna assistència a 21.472 habitants, amb un alt percentatge de població immigrant.

Per realitzar aquest estudi revisàrem les històries clíniques dels nostres pacients diabètics, buscant edat, sexe, origen, tipus de diabetis, l’últim valor de hemoglobina glicosilada i tractament. Es va establir com a criteri de control de la malaltia els del Servei Català de la Salut, considerant com a valor normal entre 4 i 6%, bon control menys de 7.5% i mal control més de 7.5%. En els pacients immigrants també vàrem registrar l’any de diagnòstic de la diabetis i l’any en que varen arribar a Espanya.

Per estudiar les diabetis gestacionals vàrem analitzar a totes les embarassades ateses al nostre centre durant el 2004.

Hem analitzat les dades amb el programa informàtic SPSS versió 11.5.

RESULTATS

La població total de diabètics del Centre d’Atenció Primària Terrassa Sud és de 1215 persones, amb una mitja d’edat de 65 (DE=14) anys. El rang està entre 7 i 99 anys.

La distribució per sexes és bastant normal, 598 homes (49%) i 617 dones (51%). Les dones tenen una mitja d’edat de 68 anys i els homes de 64 anys.
L’hemoglobina glicosilada (HbA1c) varia del 4 al 12.4%, amb una mitja de 6.9%. Varem trobar valors normals en un 32% (n=389), bon control en un 34.1% (n=414) i mal control en un 28.7% (n=349). Segons el tipus de diabetis apreciàrem que els tipus 1 amb una HbA1c de 8%, tenen un pitjor control de la seva malaltia que els diabètics tipus 2 que tenen una HbA1c mitja de 6.9%.

El 100% dels diabètics tipus 1 estan tractats amb insulina. En la diabetis tipus 2 el 46.6% (n=532) es tracta amb antidiabètics orals (ADO), el 36.5% (n=416) amb dieta, el 7.9% amb l’associació d’insulina i ADO (n=90) i el 9% (n=103) únicament amb insulina.

Els pacients estrangers s’agrupen entre els 32 i 76 anys. La prevalença de la diabetis en cada grup d’edat apareix recollida en la taula 2.

La diabetis segons l’origen

La població diabètica més jove és la de origen marroquí (edat mitja 50 anys) seguida de la iberoamericana (56 anys), l’espanyola (66 anys) i finalment l’europea (68 anys).

En els pacients d’origen espanyol i europeu no hi ha diferències per sexe (51% dones en els espanyols i el 50% de dones en la resta d’europeus). En canvi el 70% dels iberoamericans i el 46% dels marroquins són dones. Recordem que tal i com hem vist anteriorment, la immigració marroquí és masculina i la iberoamericana femenina.

El millor control de la diabetis el tenen els pacients d’origen iberoamericà amb una HbA1c de 6.3%, seguida dels espanyols amb una HbA1c de 6.9%, els europeus amb 7.6% i finalment els pacients d’origen marroquí amb un 8.1%. (Taula 3)

La taula 4 presenta la distribució dels pacients diabètics en relació al temps del seu diagnòstic i el percentatge que va venir a Espanya per reagrupació familiar.

La diabetis en els pacients d’origen marroquí

La mitja d’edat dels diabètics tipus 1 d’origen marroquí és de 33 anys respecte als 37 anys de mitja de la resta de diabètics. En la diabetis tipus 2 els marroquins tenen una edat mitja de 55 anys mentre la resta de diabètics tenen una mitja d’edat de 67 anys.

La HbA1c mitja dels diabètics tipus 1 d’origen marroquí és de 10.2% mentre la resta dels pacients tipus 1 tenen una HbA1c mitja de 8%. En la diabetis tipus 2 els pacients d’origen marroquí tenen una HbA1c mitja de 7.8% en relació amb la resta de la població que és de 6.9%

El 50% dels pacients tipus 2 d’origen marroquí estan tractats amb ADO. A la resta de pacients marroquins, la meitat està tractada amb dieta i l’altra meitat amb insulina. A la resta de la població, el 46.6% està tractada amb ADO, el 36.5% amb dieta, el 9% amb insulina i el 7.9% amb l’associació d’insulina i ADO.

Es van atendre 372 embarassades en el nostre centre durant l’any 2004 amb una edat mitja de 30 anys, de les quals 24 van tenir diabetis gestacional (6.5%). L’11% de les pacients d’origen marroquí van tenir diabetis gestacional, mentre que les pacients d’origen espanyol van ser un 6% i a les d’origen iberoamericà el 4.2%.

DISCUSSIÓ

Hem pogut demostrar que és certa la hipòtesis que va motivar iniciar aquest estudi, la sensació subjectiva de que en el nostre centre hi havia més diabètics d’origen marroquí que d’origen espanyol, tal i com es veu en la figura 1. Altres estudis anteriors⁷, ja havien trobat que la prevalença en el país d’origen és molt inferior que al país de acollida.

Un dels motius per els que creiem que ocorre això és per el canvi d’alimentació quan arriben al nostre país: beuen més begudes ensucrades, més pastisseria, menjars preparats,... En el cas dels pacients d’origen marroquí, el primer a immigrar acostuma a ser l’home sol, sense la família, molts d’ells no sabran cuinar i faran una alimentació menys equilibrada abusant del menjar ràpid. Això també explicaria el pitjor control metabòlic de la diabetis.

L’altre motiu per la major prevalença en el país d’immigració és que en el moment de la reagrupació familiar portaran abans al familiar amb problemes de salut que al familiar sà. Això explica l’augment espectacular de la prevalença de diabetis en els pacients immigrants a partir dels 60 anys, que són els pares dels immigrants que van venir a Espanya a treballar, fet que es confirma al comprovar que la majoria d’aquests pacients ja van venir diagnosticats de diabetis, com hem vist a la taula 4.

Davant de la major prevalença de diabetis i el pitjor control d’aquesta per part dels pacients d’origen marroquí, considerem necessària una educació grupal específica per a aquests pacients.

CONCLUSIONS

La prevalença de diabetis en els pacients d’origen marroquí del nostre centre és major que la prevalença dels pacients d’origen espanyol en tots els grups d’edat i en els tres tipus de diabetis (tipus 1, tipus 2 i gestacional). La prevalença dels pacients d’origen iberoamericà és menor excepte a partir dels 60 anys.

La majoria dels nostres pacients tenen un bon control de la diabetis, sent els pacients d’origen marroquí els que pitjor control metabòlic tenen.

1- Manual de Atención Sanitaria a Inmigrantes. Conserjería de Salud. Junta de Andalucía. 2º Edición. 2004.        [ Links ]

2- Instituto Nacional de Estadística. España en cifras 2003-2004. Padrón. URL: http://www.ine.es/es        [ Links ]

3- Estudio de los magrebíes con diabetes inmigrados a la ciudad de Barcelona. Díaz Casas M. URL: http://www.fsf.es/cast/recerca/investigación01        [ Links ]

4- Inmigración y diabetes. URL: http://www.diabetes.bayer.es        [ Links ]

5- OMS. Diabetes Programme: Country and Regional data. URL: http://www.who.int/diabetes/facts/world_figures/en/        [ Links ]

6- Ruiz Ramos M, Roche F, Gálvez P, Fernández D, Viciana F, Hernández JA, Canto V. Diferencias por género en el estado de salud de una población de la Wilaya de Tetuán (Marruecos). Gaceta Sanit 2002;16(supl 1):72.        [ Links ]

7- Diabetes tipo 2 e inmigración. Pertiñez Mena J, Franch Nadal J. Scientific Communication Management, SL. 2005        [ Links ]